Portafoli de Jordi Aguilar Gasulla

Biografia Comentar aquesta biografia

Hola! Benvinguts i benvingudes al meu portfolio, jo sóc Jordi Aguilar, i aquesta és la meva biografia! Sóc de Castelló, tot i que m'encanta anar al meu poble sempre que puc, quasi tots els caps de setmana. És un poblet molt menudet, a l'interior Nord de la província de Castelló, es diu Villores, i l'estime com si fóra meu. Vaig cursar l'ESO i el Batxillerat a l'IES Joan Baptista Porcar, ací a Castelló, i vaig a anar al CEIP CENSAL, una escola que recordaré tota la meva vida per tot allò que em va ensenyar. He obtingut el nivell B2 d'anglés i el C1 de Valencià, cosa que m'agradaria millorar en ambdós idiomes!

Ara ja sabeu un poquet més de qui sóc i d'on vinc!

Per contactar amb mi:

Una experiència única i bonica! El CEIP Tombatossals!
Comentar aquesta secció

En aquesta entrada us vaig a parlar d’allò que més m’agrada fer quan estic sense fer res i avorrit, escoltar música!

He de dir que no tinc cap estil de música preferit, però si haguera de triar un, em quedava amb el rock, tant en valencià com en castellà. Tot i que m’agrada aquest estil també acostume a escoltar grups com Auxili, amb variant de reggae i Smoking Soul’s, amb tonalitats més agressives.

Si m’he posat a parlar de música és per que us vull parlar d’una escola, el col·legi públic Tombatossals, ací a Castelló.

En aquesta escola, hi ha un mestre que està fent una tasca molt bona en l’assignatura que ell imparteix, música. Està treballant mitjançant les cançons, m’explique: ell selecciona una cançó actual, moderna, i l’estudien segons el que toca donar aquells dies. El cas més conegut és el de l’any passat, pel qual jo vaig conèixer aquesta escola.

Dos alumnes de 4t curs de Magisteri de Primària, d’ací de la Universitat Jaume I, estaven realitzant les pràctiques en aquella escola, en l’especialitat de música, i havien de fer el seu TFG (Treball de Fi de Grau), i van decidir interpretar aquesta cançó amb els seus alumnes. Aquesta cançó seria “El tren huracán”, del grup gandienc, La Raíz.

La interpretació d’aquesta peça va aconseguir una repercussió molt important, fins i tot els membres del grup van reconèixer el treball dels mestres en pràctiques i dels alumnes i els van convidar a un concert que van fer a prop de la ciutat de Castelló, a Onda, on van poder veure el concert i també les proves de so i intercanviar unes paraules directes amb els components del grup.

Una experiència curiosa i única que de segur mai oblidaran per la impressionant feina que van fer!

L'Aplec dels Ports!
Comentar aquesta secció

APLEC DELS PORTS, la força d’una comarca!

L’Aplec dels Ports és una trobada comarcal que va nàixer l’any 1978 a un poble de la comarca de l’interior Nord de la província de Castelló, La Todolella, arran què una colla d’amics decidira fer una festa, on tota la gent de la comarca es poguera reunir i celebrar un bonic dia de germanor comarcal.

El principal objectiu que va tindre aquesta trobada fou reivindicar la comarca, de dir que estàvem ací, de deixar de ser oblidats i passar desapercebuts.

La comarca d’Els Ports té un patrimoni històric, polític i social molt valuós que poca gent coneix, i això havia de posar-se en valor amb aquestes trobades.

Reivindicacions lingüístiques, culturals, de serveis que necessitem a la comarca, musicals...tot un seguit de xerrades i actuacions que havien de fer revifar aquesta comarca i els pobles que la conformen.

Any rere any, l’Aplec dels Ports va rodant per tots els pobles, el que es coneix com «la roda de l’Aplec». Dintre d’aquesta roda estan tots els pobles que alguna vegada han volgut celebrar aquesta trobada dins del seu municipi, manté el següent ordre:

Todolella, Cinctorres, Villores, La Mata, Vilafranca, Herbers, Forcall, Portell de Morella, Morella i Sorita.

Si observem la situació política i econòmica d’aquestos pobles, entendrem que alguns d’aquestos no es decidisquen a organitzar un Aplec, ja que la despesa que cal fer inicialment és molt elevada, massa per a alguns municipis.

La reunió comarcal sempre ha tingut el tret característic de fer-se l’últim cap de setmana de Juliol, coincidint quan les festes de quasi tots els pobles de la comarca van a començar.

L’última trobada celebrada ha estat a Villores, un poble de 26 habitants, on la gent ha estat molt participativa en tirar aquest projecte endavant. Jo, com a organitzador d’aquest Aplec dels Ports 2016, considero que ha estat una de les experiències més boniques que he viscut, la capacitat que pot arribar a tindre un poble amb tants pocs habitants per a organitzar un esdeveniment d’aquesta magnitud.

Una experiència que, sense dubte, tornaria a repetir mil vegades més, malgrat l’esforç que comporta. Treballar pel poble ha sigut una de les tasques més gratificants que ho pogut viure mai!

 

Quina tasca la de corregir!
Comentar aquesta secció

Aquesta setmana hem tingut una tasca a la qual no estem acostumats a realitzar, hem corregit a un company de l’aula. La tasca assignada era llegir el seu «portfolio», trobar errades ortogràfiques i gramaticals, i després, corregir-les mitjançant algun dels tipus de retroalimentació que vam estudiar i analitzar a classe.

Primerament, vaig a dir com m’he sentit en el moment de corregir al meu company. Jo havia de corregir al meu amic Javier Sarió, he de dir que estic sorprés al veure com s’esforça per a poder parlar el valencià amb total fluidesa, ja que sempre que hi trobàvem un error em preguntava intrigat si sabia quina era la forma correcta i com podia corregir-lo.

Durant la correcció he de dir que em vaig sentir un poc incòmode, ja que quan trobava una errada, al ser el meu amic, no sabia com dir-li-ho sense semblar que volguera ofendre o alguna cosa semblant. Pense que ser corrector, si és de forma personal cara a cara, és un poc dur ja que no tens més remei que comentar amb ell totes les errades que pugues arribar a trobar.

L’única norma ortogràfica que vaig consultar va ser la norma d’apostrofació quan l’article és femení i la següent paraula comença per i/u.

 

Quan vaig haver de consultar els dubtes que vaig tindre vaig consultar el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és a dir, el Diccionari normatiu valencià (dnv). També vaig recórrer al diccionari de l’institut d’Estudis Catalans (diec2).

 

Pel que fa als mètodes utilitzats, va ser molt directe, quan jo trobava una errada li deia que aquella no era la forma correcta i entre els dos trobàvem la forma correcta, pense que de manera senzilla i eficaç.

 

Aquesta tasca de corregir als nostres companys la considere efectiva,ja que si, per exemple, el corrector va a corregir una cosa que ell pensa que està malament, i està be, la norma gramatical per la qual es regeix aquesta errada no se li oblidarà mai més, i això és allò que estem buscant, aprendre dels nostres errors i dels errors dels nostres companys.

La despoblació, una realitat a les zones rurals
Comentar aquesta secció

Avui en dia, tothom diu que a les zones rurals la qualitat de vida és més alta que a les ciutats però, estem fent alguna cosa per a evitar la despoblació rural?

Tot el món estarà d’acord quan afirmem que la qualitat de l’aire a les zones rurals és molt millor que a les ciutats, (la contaminació ens està destrossant i pot ser no ens n’estem adonant), la tranquil·litat que algunes famílies necessiten està als pobles, i vull creure que encara no ho saben.

 

Molta és la gent que a l’hora d’argumentar quin és el motiu pel qual estan vivint a una gran ciutat, responen que la comoditat és molt major, tot està prop, tenen la feina, la vida feta, la família…

 

Però pot ser mai ens hem plantejat una interessant preguntant, què els falta als pobles?

A cas no tenen botigues on comprar, empreses on treballar o escoles on portar els seus fills? Tal vegada el problema ve més enllà de les opinions personals de la societat, és el govern qui pot incentivar a la societat a anar a viure a les zones rurals, i de veritat ho està fent?

 

Cada any al territori espanyol són molts els pobles que veuen afectada la seua població per les necessitats que te la gent de migrar a les ciutats. En compte d’acceptar aquest fet, perquè no lluitem per mantindre la població als nostres pobles, i no perdre així una gran part de la nostra cultura i tradició rural?

La despoblació ens està llevant tot el que els nostres avantpassats van aconseguir, i estem deixant-ho morir quan deixem els pobles buits, sense població.

 

El tabal i la dolçaina, una tradició popular
Comentar aquesta secció

Quan jo tenia 7 anys, al meu germà el van apuntar a classes de dolçaina, i jo, sempre que ell se n’anava a classe, tots els dilluns i dimecres, volia acompanyar-lo per tal d’escoltar-lo. Quan vaig tindre la seua edat, em van preguntar si volia apuntar-me a classes de dolçaina, i sense dubtar-ho ni un sol instant vaig acceptar la invitació.

La primera classe, va ser un dia per oblidar, anava amb tota la il·lusió del món, però no tenia forces ni per a bufar l’instrument. Llavors, al veure que em resultava complicat aprendre a tocar la dolçaina, vaig canviar la dolçaina pel tabal.

Aquesta va ser la millor decisió que vaig poder prendre, ja que només en un any vaig arribar a saber tocar fins a 25 ritmes diferents.

Aprendre a tocar el tabal no s’hauria convertit en una cosa tant important per a mi si no haguera estat pel meu poble, Villores. Aquest, té a penes 30 habitants durant l’hivern, i gràcies que el meu germà i jo sabiem tocar la dolçaina i el tabal, respectivament, hem pogut ensenyar als joves que acudien al poble a estiuejar, i crear una petita colla de dolçainers i tabaleters, “Els Joves Gaiteros de Villores”.

En un poble tan petit com aquest és tot un repte trobar gent interessada en mantindre una tradició musical com aquesta, i sense esperar-ho hem pogut ensenyar a més de 10 xiquets d’entre 5 i 13 anys. He de dir que ens trobem molt satisfets de la tasca que hem realitzat, i espere que aquesta tradició popular perdure durant anys, fins que arriben més joves interessats en mantindre viva la nostra cultura musical.

Ja s'acaba el curs i arriba l'estiu!
Comentar aquesta secció

 Bé, arriba el mes de Juny i amb ell tots els exàmens finals i la preocupació.

Són dues o tres setmanes on els professors van acabant les seues assignatures, i et diuen que arriba el moment d’estudiar-se tota la matèria explicada durant el curs. Quan et diuen això, els teus ulls es tanquen i sols tens ganes de desaparèixer fins que arribe l’1 de Juliol. En realitat, fem menys exàmens que l’any passat vam fer a segon de Batxillerat o a la PAU (Prova d’Accés a la Universitat), però tot i això, vivim aquesta època amb preocupació.

 

Tot és nerviosisme fins que passa l’últim examen i arriba la tranquil·litat al teu cos, llavors comença l’estiu que feia un any que esperàvem, ple de festes i celebracions.

Oblidem llibres i apunts, i això es el que no hauríem de fer, mantindre algun tipus de continuïtat durant els mesos de Juliol i Agost, per tal de tindre un hàbit d’estudi o de treball.

Sant Antoni, la meua festa preferida
Comentar aquesta secció

 En aquesta publicació parlaré sobre una de les festes que més m’agrada celebrar al meu poble, Sant Antoni. Aquesta festa se celebra el cap de setmana més proper al 17 de Gener, el dia de Sant Antoni.

Aquesta tradició ha anat evolucionant de diferent manera a cada poble, cada municipi ha afegit a la festa la seua particular singularitat.

 

Per a mi, la més bonica de totes, sense dubte, és la del meu poble. Els preparatius comencen la setmana de Nadal, al Desembre, on tot el poble va a buscar la llenya necessària per a muntar el que serà l’emblema principal de la festa, la barraca.

Aquest és un dia de germanor al poble, ja que des de primera hora al matí està tota la població reunida i amb ganes de festa.

 

Quan arriba el dia de la festa grossa, el rebombori que causa la gent es pot sentir des de ben prompte pel matí, es comença a vestir la barraca amb la llenya que es va anar a buscar setmanes enrere.

 

En acabar de muntar-la, sempre s’hi organitza un sopar multitudinari, on centenars de persones hi acudeixen. Més tard, comença la coneguda «volta dels animals», on la gent del poble trau algun animal domèstic al carrer per tal de ser beneït i rebre una coqueta de mà dels representants de l’ajuntament.

 

En acabar aquesta, la volta dels dimonis comença. A la comarca dels Ports, a aquestos dimonis se’ls coneix com a «botargues», que van acompanyades d’altres personatges com ara Sant Pau, la temptadora, la filadora i per suposat, Sant Antoni.

 

En definitiva, aquesta és de ben segur la celebració que més m’agrada del meu poble i de la meua comarca, en la qual cada poble aporta el seu tret característic i fa gaudir a tot el món que vol.  

Feslloch, la primera experiència
Comentar aquesta secció

Ara fa tres estius, una colla d’amics decidirem comprar-nos les entrades per a un festival de música, que se celebra cada any a Benlloch, un poble de la Plana Alta. Quan les vam comprar no sabíem molt be que havíem de preparar-nos, l’única cosa que teníem assegurada era que anàvem a passar-ho molt be, i a fer molta festa.

Un mes abans que el festival tinguera lloc, vam començar a parlar i a pensar què ens feia falta per anar. De seguida vam obtindre una llista que semblava no tindre fi, però tot i això, a poc a poc vam anar solucionant necessitats. L’últim problema que vam tindre va ser el dels cotxes, nosaltres érem menors d’edat, per tant no podíem conduir i vam haver de buscar a algú que ens baixara des de Morella fins a Benlloch. Finalment, vam baixar en l’autobús de la línia regular Morella-Castelló.

Quan vam arribar al poble, la primera cosa que vam fer va ser anar a desparar la tenda de campanya, ja que volíem trobar un bon lloc on poder descansar quan estiguérem esgotats.

Vam passar aquells tres dies de meravella, la confiança que teníem entre nosaltres va ser fonamental, ja que durant aquells dies havíem viscut com una gran família.

Fou una experiència inoblidable, per a repetir deu mil vegades més, i així ha sigut, aquest pròxim any serà la nostra cinquena vegada acudint al Feslloch.